Los cuentos de Carmen Comas

Anecdotes del Fígaro Records de Vallcarquera

LA FONT VALLCARQUERA

Corro  descaiga

amb un bri d’herba ais llavis

peí bosc oníric…

Brollen míratges

de la capsa secreta

de llums antigües.

LA FONT deis Castanyers neix en un racó mes amunt del Fígaró. “A la Font deis Castanyers de la nyigo, nyigo, nyigo, a la Font deis Castanyers procureu de ser els primers”. La   cançó   em   rondava   pel   cap   mentre   anava   fent   camí   per   arribar-hi. Vertaderament, el paratge valia la pena, travessant un rierol, enfilaves a un turó semblant a una paella poblat per uns magnífics castanyers centenaris. Aquell indret m’encisava, era un deis meus llocs preferits, d’una frondositat exultant, semblava haver-me endinsat en una selva fantàstica. Jo només tenia nou anys. Per primera vegada vivia en un valí entre muntanyes. La meva mare i jo érem fugitives de la ciutat per l’alçament militar. Era una criatura molt emotiva i fantasiosa, i sempre que podia en Toni i jo ens esmunyien del mas i de la tutela de la mare cercant aventures (en Tornera un nino de cel·luloide que sempre m’acompanyava en les meves correries). Aquell dia, però, hi anava a plegar castanyes; s’apropava Tots Sants dia de la castanyada,  el  sol  d’aquell  racó  n’estava  ple,  no calía  sacseja  els  arbres, protegida per una pellofa de pues era fácil plegar-les, només havia de procurar de no punxar-me les mans i emplenar la bossa. Asseguda en el pedrís, arropada pels arbres, la Font em parlava – queia un rajolí que esbandia la fullaca. Tan pura era l’aigua que la seva canal donava l’eco planyent ais gruixuts troncs esberlats deis castanyers que l’envoltaven. Vaig pensar que ficar-m’hi a dins d’un d’ells, seria un bon amagatall. Pensat i fet¡ M’hi vaig aixoplugar; dues mans llefiscoses d’una gorgóna amagada cents d’anys ha, em van palpar amb dits transparents de cristall, reflectint tot l’encanteri del Bosc.

El secret de la font, sempre igual amb un cant escoladís murmureja en el clot de l’orella gota a gota, la terra es congria quan s’ofereix la veta que la guia en el mateix instant que neix.

Tot just, en l’ombra estesa, emplenada ja la bossa, s’enfila un raig de llum enès i m’apaga la basarda el batec de la claror daurada.

Ara serà la meva font retrobada, així era el record de l’oblit.

Amb la bossa plena de castanyes vaig seguint la canal adelerada fins el darrer

salt de la tornada.

—————————————–

HERCULES

La Placa Reial – a tocar de la Rambla, i del Port – té un aspecte endreçat i racional: una gran esplanada rectangular tancada per una renglera de façanes uniformes, amb una elegant successió de porxos, un parell de fanals de disseny Gaudinià, una font dedicada a les Tres Gràcies í – vint – i tantes palmeres escampades a l’atzar. A primer cop d’ull, qualsevol diria que és una placa tranqui-la, una mena de museu a l’aire lliure on no hi passa mai res d’especial. Enganya, – té moments de calma pero és, entre altres coses, el centre d’un barri que té tendència a flirtejar amb la vida marginal. Un laberint de locáis foscos on es trafica amb sexe i droga.

Pero també seria un error creure que és només això. No hi ha una única placa Reial, sinó moltes places  Reials i  la gent que pul·lulen:  filatèlics,  famílies endiumenjades, noctàmbuls aficionats al jazz assidus de l’emblemàtic Jamborel, bevedors de cervesa, músics de carrer, estudiants, pispes, ionquis, putes, revestís i maricons… La veritat era que a mi em seduïen la Placa Reial i també els carrers gòtics que l’envoltaven, amb els recons humits plens de brutícia, botigues antigues, carrerons laberíntics i vianants singulars, gent estranya que excitaven la meva fantasía. La terrassa del Glaciar s’havia convertit en un lloc preferit des de feia gairebé un any – la meva amiga i jo ens avorríem molt a les classes de Turisme i Informática, la idea d’escapar-nos i anar a fer una cervesa al centre de la ciutat ens va semblar de puta mare; fins aleshores havia estat un món ignorat i enigmàtic per una noia pija que vivia a l’Avinguda de Sarrià.

La terrassa del Glaciar era ja per nosaltres un bloc familiar, cada cop mes sovint agafàvem la moto rumb cap a les nostres fantasies; arribàvem a la Placa Reial quan el sol ja declinava, ens asseguérem a la primera taula lliure, reclamant les nostres ja habituals cerveses, mentre observàvem els eterns herois borratxos de tetrabrik que

dormien la mona en els bancs, o bé els que entre vòmit i vòmit concursaven pel primer premi del qui aguanta mes. Els guros urbans, petonejant-se per passar-se les pápelas de coca o jaco. Alguna deessa del sexe enfilada sobre els seus talons d’agulla tan gastats com ella mateixa. També em fascinaven els turistes amb la seva immensa fe de rodamóns que enlluernats com nosaltres pels fanals de la placa vagaven buscant l’eslavó perdut, amb la mirada clavada en els guies turístics només l’aixecaven un instant, molt de tant en tant, per comprovar que el que llegien existia de debò. Quan n’estaven ben segurs acostumaven a fer-se una foto de record, tots agrupats davant la font; amb pantalons curts, la pell de color de gamba, amb samarretes del Barca. A vegades culminaven l’espectacle amb un barret mexicà. Patètic!

Feia dies que em voltaven peí cap idees que m’agradaría posar a la práctica, eren producte d’un anunci que em va cridar l’atenció en un diari, vaig decidir fer-la solidaria amb la Sussi.

–  Què et semblaria tenir un esclau? – vaig dir-li de repent.

–  Un esclau! – què vols dir?

–  Sí dona, un tio super guay i que a mes a mes fos com un gos fidel sempre disposat a servir-te sense exigir res a canvi, seria sensacional. T’ho imagines?…

Vaig començar a explicar-l’hi les normes que havia imaginat per fer-me obeir, com seria la seva hipotètica personalitat i quines serien les meves exigències. Al cap d’una estona les dues estàvem engrescades en el potencial d l’afer, com si el subjecte estigués plantat darrere nostre disposat al que fos i esperant ordres per complaure’ns. Se’ns plantejava però un problema, i si en un moment donat la mestressa passava a ser dependent de 1’esclau? Immerses com estava en la discussió, no ens varem adonar d’una persona que darrera

nostre em tocava l’espatlla. Segurament havia escoltat la conversa. Era un noi de mes edat que nosaltres, ben plantat, la seva estètica molt cuidada contrastava amb el decorat que ens envoltava. Eli em clava la vista i somrigué fugisserament, llavors uns dits llargs i fins, molt pol·lïts m’allargaren una nota i sense ni pronunciar una paraula desaparegué enfilant la sortida de la placa. El vaig seguir amb la mirada fins que va esfumar-se entre els porxos. Vaig llegir la nota que deia:

“Oh tu, deessa diamantina, que esperes satisfer impulsos ancestrals, desitges sensacions inoblidables empenyada en imatges que et facin somiar…, en muntanyes molt altes, llacs profunds, mars perduts; podries crear si tu volguessis galàxies de colors, deixant estela daurada com el Sol que alimenta la penombra de la nit i es perd en orgasmes de nans cecs i mutilats.

Tu, deessa cristal·lina, creus que vius en plenitud dones t’equivoques, en realitat encara no has començat, fes cas d’un esclau. Senyora, al vostre servei. Signat Hèrcules.

Ara que la fosca ens embolcallava, s’encenien les llums, el joc d’ombres excitava encara mes la nostra imaginació.

Segur que aquell personatge vivia allà, segur que el seu esperit era un estadant permanent de la placa. Tot eren suposicions i misteris que desbocaven la nostra fantasia jugant a endevinar que ens amagava el destí.

En arriba l’hora de marxar vaig escriure una noteta clavant-la en una palmera: Benvolgut esclau; accepto encantada, fins aviat.

Herculina

————————————–

AL SUR DE MI CORAZÓN

Esperando en el aeropuerto con mi frente despido las nubes viajeras. Le regalo un suspiro al sol poniente y sigo mi viaje… Nadie comprenderá el grito que me callo: La pluma que ahora escribe, la rosa está en su tallo y el mar crucificado en su inmensidad. Me duele estar tan sola en esta tarde inclusa, pero tengo, no sé, un hábito de ola y una luna plateada de nostalgia. Habrás de perdonarme, Cuba marchosa, la tristeza invasora de mis ojos, esta nacida boca que bosteza el aburrimiento de pájaros locos, el insomnio recluso en las ojeras, las horas que huyen cada día, la tímida salud de mi cuerpo y el cabello pegajoso de color gris amarillento.

Habré de remontar esta postura; el vértice está en mi alma, hoy vivo más acá pero no toda y me he cansado de este cuerpo; de fingir estar sobre la tierra en la bruma de todo lo que existe; el horizonte, el árbol y la espuma. Yo me siento cada día morir un poco… Pero cada mañana resucito con gusto, con ganas ¡Cómo estorba esta carne que habito para apear un alegre corazón. Que no conozca mi aptitud de derrotismo… Quiero ser sólo mujer sin lastre, una persona, parecida a la hierba, al río del valle, no tener que pasear mi hastío, ni mi inútil equipaje. Este vuelo sin ala, esta sangre sin voz, ¿por qué la tengo? ¿por qué eres mía?

¡Ah, claro, es preciso usar un rostro y sonreír; Este absurdo, terrible compromiso de tener que vivir quizás también como la nube, es triste.

Quisiera ser sencilla como la luz y tener amistad con esta tierra. Sería bueno consolar los árboles con manos trémulas de lluvia, y platicar con las estrellas. Y a quién importa mi soledad desconocida ni el gran dolor de mi alma peregrina. No lamento estar sola escuchando canciones, siento un miedo terrible de no poder arrancar la espina que llevo

clavada, y el frío en mi alma desnuda. Puedo decir que estoy hecha de obscuridad nocturna, que impunemente muero cada día, más no importa esta muerte descuidada, ni el corazón derretido en la ceniza, ni el sueño sin retorno. Habré de perseguir a la alegría mientras ando en pos de mariposas… Ah, sí, mientras existan todavía!

Mi voz no canta con la música, ni danza en mi cerebro, no se mueven mis caderas. Si pudiera comprar alguna cosa, compraría el “son” dulce de caña    con este ritmo acelerado y candente de esta tierra prodigiosa que guarda mi ancestro.

Es tan fácil para mí ser triste…

Qué plenitud siento de cansancio.

Qué tedio me sumerge como caudaloso río!

Voy sembrando ilusiones y sueños quiero desterrar mis penas, pero hay siempre adioses

en la mirada y lloros en mi alma.

Qué menester tan necio entretener los días con visitas, tiendas, museos y carros. Y esto de contemplar embarques, de saludar amigos, de recorrer los parques. Y la costumbre inútil de abrir balcones y ventanas en el languidecer de la tarde, detrás de la mañana. Yo sé cómo es terrible pararse frente al mar y así, casi desnuda, sin nadie a quién hablar, sentir que el viento es suave y que quizás soy buena porque cada estrella me sabe una lágrima… Y sé también: que estoy en el paisaje permaneciendo inerte porque en este viaje;  estorba mi equipaje repleto de recuerdos. Pero debo rogarle a Dios con  dulzura suplicante. “Déjame aquí otro rato, perdida entre las cosas para tener un reencuentro con mi alma amante, y cuidar mis rosas. Señor, no detengas mi paso vacilante, ni mi emoción cansada, la soledad antigua de mi mente, ni este rostro demacrado. Deseo amar todo lo amado, dejar de ser pájaro sin lecho en el aire enloquecido y desterrar los

miedos a la nada, concédemelo por ser mujer sin primavera, por este atardecer a mi vera.”

Para mi cuerpo no pido nada. Me conformo con seguir caminando… Sólo me pesa la prisa… la fuga…

No hay remedio para esta enfermedad que contagia a las lunas; quizás pueda sanarme cuando mi corazón destile la esencia de la tierra y deje de hacer preguntas, solamente el escuchar el eco de las palabras… adiós, adiós…   Adiós Santi te amo. Te amo Santi adiós!

Desde el cielo, eres en el mar iris i quimera. Yo llorando voy sembrando despedidas que se sumergen en las olas…

C.C. CARMEN CUBA 20 MARZO 2001

P.D. Dedicado a Roberto y a Sandra.

Mis guías incondicionales y familia adoptiva en este país donde nació mi abuelo PÍO CABANAS PELEGRINO.

————————————-

CRÒNICA URBANA

– CANTA, CANTA MARCENETA.

La dona, engiponada dins d’un abric llardós i esparracat, ulls migs plorosos pel fred, contemplava l’estesa – confitures, ampolles de licor…- que cobria la parada, i es va girar fent unes lleugeres tentines. Uns quants galifardeus enriolats se la miraven, mentre s’empenyien per disfressar una resta de vergonya del seu atreviment.

–         Deixeu-me tranquil·la poca soltes!

Només faltaven aquells, ara, va pensar la vella pidolaire. Com si no en tingués prou amb el fred d’un hivern tan desmesurat i el rosec de la gana que li esgarrapava els budells, des que s’havia despertat, mig gelada. Per no parlar de la set, d’una crònica set d’alcohol que ja mai li desapareixia. Per això senyorejava la plaça de les Cols, i deambulava de parada en parada. La dona – com una rèplica d’aquell Carpanta dels seus tebeos de joveneta – provava de afartar-s’hi de dolços i melmelades, i s’emborratxava amb els licors, només amb la mica de vista i de nas que conservava.

–         Va canta una mica, dona… et donarem uns cèntims.

Els bordegàs més decidit li mostrava el puny tancat suposadament ple de monedes, mentre donava un cop de colze als companys i els prometis diversió. “Ja veureu, ja veureu”

La dona que de reüll s’havia mirat una ampolla de líquid grogós – de nous devia ser aquella – assajà un somriure que va ser una ganyota; desprès amb les mans insegures, es tragué el barret de llana espellofat ple de brutícia i l’oferir tremolosa:

– Vale, a veure aquests cèntims. Quan els calerons cantin dins el barret, jo també cantaré.

Tres, quatre, sis monedes… una nena, la més petita, escura la butxaca de l’anorac.

– És massa poc. Demaneu-ne als pares o no canto – digué al adonar-se’n que molts badocs estaven disposats a riure amb l’espectacle, i el barret de llana començà a dringar. Mireu:

– Ja canta, fins i tot balla, calleu!

– “Baixant per la font del gat, una noia, una noia i un soldat.

Pregunteu-li com es diu, Marieta, Marieta.

Pregunteu-li com es diu, Marieta de l’ull viu …”

La veu escardada de la Merceneta no aconseguia imposar-se a l’esclat de les rialles de petits i grans, sobretot quan fent tetines s’enlairava les faldilles. Però tan era, perquè no les sentia, com tampoc no veia les cares distorsionades per la burla i la compassió. Ella només cantava i ballava. Com si una mà invisible hagués donat corda a la més malgirbada nina, la vella repetia i repetia la mateixa cançó, mentre giravoltava amb els braços estesos. Quan finalment la corda s’esgotà i la nina va aturar-se, vacil·lant gairebé ningú no se la mirava i el barret buit i rebregat era a terra, sota el taulell de confitures.

– Lladres! Pocavergonyes!

– Tingui, dona tingui el seu barret, prengui aquests pa de figues i marxi d’aquí. Vagin-se’n al Refugi a dormir, cregui’m. No veu que avui fa massa fred per rondar pel carrer?

– Al Refugi hi vas tu, carallot. A mi no m’hi veuran pas, allà tancada. Desprès la feina és meva per sortir-ne, nyiclis! Remugava la Merceneta, tot reculant entre les parades amb el barret enfonsat fins a les celles i la bossa del pa de figues ben abraçada contra l’abric. Sota, un bony distorsionava encara més la seva figura, s’hi amagava l’ampolla de licor daurat que, amb un gest impensadament viu havia arrabassat del taulell, quan el bon home s’ajupí per agafar-hi el barret.

“Al Refugi… si, si… No m’hi trobareu pas… Me’n vaig cap al Parc de la Ciutadella sota la Dona del Paraigües. Avui, amb el que he arreplegat, ja estic ben servida. No fos cas que amb l’historia del fred i tota la hòstia que tenen els municipals, per empaperar-me, em detinguessin. Però tanmateix el parc era molt lluny.

Les cames entumides i feixugues de la dona amb prou feines la deixaven caminar. Acabà seient a l’últim banc de la Plaça del Port. A més el líquid groc que premia contra el pit i que sentia saltar a cada ensopegada, li picava l’ullet i li pessigollejava la gola resseca, amb cura desabrigà l’ampolla amb les tres dents que no li ballaven llevà el tap. Només un glopet, es deia tan sols per comprovar si era de nous com el que feien a casa de l’avi; aquell licor espès, dolç i perfumat, que l’avi li deixava tastar amb la punta de la llengua, “just una punteta Merceneta, sense xarrupar, que et pujarà al cap i  ja veuràs com crema”.

I tant que cremava, i que crema també aleshores! Com l’escalfava per dins! Com tot d’una, es trobava folrada de seda tèbia i entapissada de cotó fluix, i rés ja no punxava, ni les ferides que el destí l’hi havia deixat, ara era al Parc del Zoo on l’avi l’havia dut a visitar un altre avi, l’elefant del Parc així es deia aquella bestia que feia la delícia dels infants i adults, “L’Avi” es fiava de tothom i es deixava acaronar la trompa a canvi d’alguna carrota o be un mos de pa.

Aquell dia un bordegàs d’aquells que haurien de desaparèixer li va donar un panet amb un cigar encès amagat; els esbufecs i el dolor del pobre animal foren la riota dels presents, en especial del desvergonyit que havia perpetrar la fal·làcia. L’avi amb la calma habitual dels elefants va anar a apagar la seva humiliació en la bassa d’aigua, cosa que encara divertia més als espectadors. L’elefant amb el pas mesurat s’atansà als visitants i quan fou davant del subjecte descarregà la seva trompa sobre aquell desgraciat deixant-lo ben remullat. Els elefants no obliden, la Merceneta tampoc.

Tot li havia anat venint de mica en mica, de glop en glop i d’ampolla en ampolla a còpia d’estafes en el transcurs dels anys, de soledat i de por. Ara, aquella nit, asseguda al banc de la Plaça del Port, el miracle es reproduí a cada nova xarrupada.

– “És de nous, o potser d’herbes?”

Una escalforeta interior li feia venir ganes de cantar; però aquest cop només per ella sola:

“Ara be Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa n’hi donarem un tall”

Oh! he de dormir una miqueta, allà mateix a vora mar, que ell si que no marxava mai, ell si que feia bona companyia…

Quan l’ampolla completament buida, va caure rodolant i s’estavellà contra les llambordes, la Merceneta no tenia del tot clar si el licor era de nous o d’herbes.

– Merda! Qui me l’ha fotut? Si només estava tastant! Remugà amb els ulls entelats, potser pel licor o pel fred de fora. Dempeus amb un balanceig més acusat que el dels vaixells arrenglerats al seu darrera, quan el vent gelat li portà sons de gresca i música del Cafè de Mar des de l’altra punta de la plaça.

– Rieu, rieu, fills de la vostra mare!

– Per mi ja us podeu ennuegar amb tant Nadal i tants cants!.

Va amenaçà amb el puny a l’aire al Cafè de la Xirinola; girant-se bruscament enfilà un solitari Passeig del Moll, que en una zigi-zaga dels fils engronxaven un sinfí de bombetes nadalenques il·luminaven el passeig.

El cervell dins del cap, xop del licor groc que no havia esbrinat si era de nous o d’herbes, li enmarcava l’escena entranyable conservada a través dels anys, un amagatall secret on hi guardava estrips d’amor, i tendresa. Sota les llums pampalluguejant, que la mar fosca i arrissada reproduïa a la seva dreta, la Merceneta continuà amb irat col·loqui: Merda de festes! Ja se las podeu confitar. Mentides, comèdia, l’amor! Collonades, jo… sola, sense casa ni arbre de Nadal, enyoro aquell que cada any hi havia al mas dels avis”.

Una ventada de fúria insospitada arrabassà a la Merceneta del record de l’arbre sant, i li obligà a aixecar la vista cap a les llums frenètiques, en dansa amb un ball descompassat. “Guaita, quines tombarelles!” pensà mentre esgotava les últimes forces en l’intent de caminar contra el ventot que li embolicava la roba entre les cames. Era lluny encara del fortí del far… de bona gana s’ajauria allà mateix, a tocar la mar que li acompanyaria el son. Si no fos pels municipals i la seva mania de dur-la al Refugi. El desenllaç es decidí amb la celeritat d’un llamp.

La Merceneta ni s’adonà d’un cable que es desprenia del pal de l’esquerra i li queia al damunt com un flagell, ni, encara menys, d’on venia la serp calenta que li nuava els turmells, se li entortolligava a tot el pit. Però en el moment de caure al mar, amb els braços elevats i separats del cos igual que l’arbre Sant, es veié reflectida, tota esquitxada de llums a l’aigua negra. “Té, al final, l’arbre ha vingut a buscar-me… un arbre sant…”

I si no hagués estat pel l’udolar del vent, s’hauria pogut sentir el crit de joia senyorejant la veu de la vella pidolaire.

———o0ooooOOOOoooooo———-

Cançó a la llengua mare

Catalans cantem amb veu ben clara amb tres cordes d’una lira totes tres vibrant acord amb accent de goig o d’ira (responent al nostre cor)

El cant és lluita germans vetllem el cant és vida cantem, cantem

La nostra veu serà el coratge

serà la força que ens acull

és la llengua que en néixer em rebut

El cant és lluita germans vetllem el cant és vida cantem, cantem

La llengua estimada

no l’hem de perdre

si la mare ens la parlava

quan ni com l’hem d’oblidar

El cant és lluita germans vetllem el cant és vida cantem, cantem

És el crit de renaixença els nostres filis continuaran cantarem sense temença guarint-nos de tot mal el cant és vida cantem cantem.

C.C.Carmen,

11 de setembre de 2012

————————————-

CROQUETA IMPREVISTA

Aquell dia. l’imprevist es presentà a la casa número 100.
Les dotze famílies de la casa senten tota la importància del succés. Vet aquí que en vint-i-cinc anys no ha passat res d’anormal i ara són assaltats per fets escandalosos i angoixants.
Al tercer pis han disparat dos trets. Una colla de veïns commocionats per aquell fet pugen escales amunt amb infinites precaucions. A mig camí la seva marxa és interrompuda per l’aparició del senyor del tercer pis, que baixa esverat, empunyant una pistola que, de sobte, llença escales avall, tot murmurant acusacions que deixen per terra d’¡una manera contundent la virtut de la seva dona. en fugir diu que aquell no ha sigut mai la seva esposa, pel que es desprèn que no han estat mai casats i l’adulteri es presenta impensadament. Quina cosa més imprevista!.
Els trets no han tocat a ningú, i la dona surt al replà esgrimint una ampolla de whisky, els gestes de la senyora estan controlats per l’alcohol (això és evident). Immediatament de la seva aparició, la dona descobreix un fantasma encastat a la paret de l’escala, i hi projecta la seva ampolla que es desfà en mil bocins. Tot seguit, un furiós atac de nervis, rebota  a la senyora per terra. Els veïns pugen tots, recullen a la senyora i la deposi-te’n en un dels llits que hi ha a casa seva. Mentre sortint del imprevist un doctor s’esgatinyi a fer la seva feina i cuidar de la veïna retornant-la i donant-li calmants. Dues hores més tard, el senyor del tercer pis hi acudeix, compungit. Porta un collaret de perles falses a les mans, sense embolicar. Vol demostrar, evidentment que porta l’armistici als dits. Des d’aquest moment l’incident perd interès, i cadascú es retira a casa seva.
Però l’imprevist encara persisteix en la casa número 100. Així que en sentir-se a l’escala una gran explosió, ningú, en el fons del fons, no te cap sorpresa, no hi ha un dos sense un tres. Cadascú rep el munt de runes que li pertoca i ho accepten amb resignació.
Tots els veïns (sembla que l’explosió no ha fet cap víctima) es reuneixen a l’escala. Coincideixen en una cosa en els seus comentaris: tots des del primer al darrer, s’esperaven “allò” que acabava de succeir. Tots els veïns accepten amb més o menys intensitat aquell succés com a definitiu. I amb aquesta esperança comencen una investigació col•lectiva. Els pilots de runa exhalen una intensa fortor de gas, que permet als veïns de fixar la naturalesa de l’explosió.
Fet i fet, és el subconscient  de tots hi ha la creença que l’accident culminant no s’ha produït encara. Amb les portes de cada pis obertes, a cada replà s’hi ha constituït un consell de veïns.
L’imprevist, tanmateix, acumula en un dia la tasca de vint-i-cinc anys amorfos, n’ha fet un gra massa, i els veïns no saben com refer-se’n de la desgràcia. El president de la comunitat, acarat amb el sondeig d’un futur, l’home fa una llarga estona que es passeja d’un cap a l’altre de replà sense dir rés a ningú. De cop para, convulsionat, diagnostica:
-Senyors, aquesta casa està predestinada a desapareixe, serà d’aquelles que s’esquerden i s’enfonsen.
L’imprevist mort aquí, la notícia corprèn als veïns, corre el pànic a tots els pisos. Cadascú sense emportar-se cap pertinença inicia la fugida, però l’alarma ha vingut massa tard. Amb un espetec gemegaire la casa es parteix i es disgrega convertint a tots els veïns en una immensa croqueta.
Asseguda, en una taberna prop del número 100, amb desconfiança vaig engolint croquetes… sempre m’ha agradat la pasta, sobre tot els macarrons, però la pasta d’aquestes croquetes tenen un regust estrany i em duen mal record.

—————————————-

ARANYA DE FORAT

La Rambla de Barcelona és la metàfora de la vida vessant cap al mar que és la mort segons els tòpics medievals. Aigua que corre, neteja, i arrossega vicis, malalties i vides anònimes.

S’estén de dreta a esquerra, carrerons estrets que al vespre es converteixen en un aquelarre de vagabunds que couen una menjussa amb tot el que han trobat a les deixalles del mercat. Pels carrers s’hi belluga tota mena d’aviram, es converteix en la ciutat dels cuers, on el mal es flaira sense ensumar-lo, no hi ha llei ni govern. Tumors plens de pus, esberlats, tufegen. Agrors de suor que s’escorre de les aixelles de les prostitutes. Per la calcada hi corren recs de vòmit de borratxo, cossos podrits plens de rencor amb els que, aviat,  els cuers faran un sopar fred que tindrà regust d’esglai. És un barri en plena descomposició, com l’infern, s’hauria de cremar.

El jove d’ahir es trobava a la pútrida matinada del barrí xinès quan va topar amb ella. Una dona que lluïa uns ulls encesos com carbons i que els dirigí com a míssils esclatant la mirada dins dels seus. Quins ulls, morena! vaig pensar. I en refregar-me en passar pel seu costat vaig engrapar-li un braç tot dient amb llengua de drap:

– Què em faries un favor, maca? Si pot ser de franc, millor.

Ella es va replegar com un animal salvatge. Ulls de tigressa i maneres de gasela. Aquella dona l’excitava. Ella esclatà a riure i roncament va respondre:

– Ho sento, “maco”, però ara ja he plegat. Podríem quedar per demà, si vols. Palplantada davant seu, esperant una resposta, l’anava devorant amb la mirada.

Bé, “nena”, si vols deixar-ho per demà, per mi conforme. La veritat és que estic massa borratxo per follar. Diga’m on vols que et cerqui i vindré.

Ella es replegà encara més com si volgués saltar-li al damunt i, assenyalant un portal fosc, li digué:

– Demà t’esperaré aquí a les dotze de la nit.

I com una aranya de forat s’entaforà dins el portal i desaparegué deixant-lo confós i abrandat.

Amb la mateixa obsessió de la matinada d’ahir, es trobà ficat en aquell carreró de llum somorta on la nit passada s’havien citat. Lloc infestat de portals sòrdids i fortor de pixum, li costà orientar-se, quin d’ells seria on l’estaria esperant? L’envaeix una estranya basarda que li paralitza la sang i el fa sentir com un gallina. A la fí, alguna cosa es belluga en la foscor i ella apareix, és una dona repelent. Com s’ho va fer per fer-lo caure en la seva teranyina? Sense temps de pensar ni de respirar, enfilen junts  l’escala estretíssima. En el primer replà, una porta oberta, dues putes discuteixen. La seva, però, l’arrossega fins a l’últim replà palpejant i arrambant-se l’un amb l’altre, en una abraçada tan forta que té la sensació que una pitó s’enrosca pel seu pit mentre escolta, allà baix, crits i corredisses, però sobre seu, un renill d’una bestia, una calentor histèrica que neix de l’epicentre ansiós. Es vincla i, crispada, li agafa el sexe ja alçurat, el masturba, xucla, emetent xiscles ofegats. Ell li arregussa la faldilla, ella li agafa el cap i li grufa gairebé dintre seu, amb vehemència. I, en tenir l’orgasme, es converteix en una gegant i esfereïdora aranya negra. Alienat, s’eixuga la cara que té completament mullada del seu suc verinós, sent una gran fiblada al coll, i sap que l’últim que veurà serà aquell esfereïdor monstre, una viuda negra devorant-lo goludament, presoner com està en la seva teranyina de fils d’acer.

Compte minyons, que de Viudes Negres n’hi ha moltes en aquest món, i tots hem de pagar, fins i tot els que som bons nois.

(c) Camen Comas

———————————————————–

EL PES D’UN LLIBRE Xxxxt…FA

En el moment de pujar a la moto per fer cap a la discoteca, Joia, s’asseu sobre el llibre perquè te por de perdre’, i necessita les dues mans per agafar-se fort a en Sebastià i assaborir-ne el plaer de la proximitat.

No va voler deixar el llibre a casa perquè estava impacient per devorar la novel·la fins al final,  necessitava saber si  la historia acabava bé  o malament. D’això en feia vint minuts. Ara, amb el motor engegat, aturada

en un revolt de la carretera, el far il·lumina el tros de la calcada on, la Joia, suposa que el llibre ha caigut.

En Sebastià fa broma mentre cerca entre els matolls, arran de l’asfalt. No deu ser gaire lluny, calcula movent el focus d’un costat a l’altre. Ella no s’ho explica. Així que va notar que el llibre relliscava entre el seient i la

seva cuixa, va fer aturar la moto i van tornar enrere, just en el punt on el llibre s’havia soltat.

-Hauria de ser aquí- diu ella contrariada.

El llibre ha topat contra l’asfalt violentament, i després de donar dues

voltes de campana molt aparatoses, s’ha desplomat sobre una caravana de formigues. Ta sols ha patit un cop fort al llom i unes quantes rascades a 1’altura  del  títol   de  la  novel·la.  Entre  les  formigues,  en  canvi,  les conseqüències de l’accident han estat mes terribles: vuit morts i una vintena de ferits, son just sota la contracoberta.

Les altres formigues prenen posicions per intervenir i comencen a cavar petits túnels per desenterrar les seves companyes. A poc a poc van arribant reforços, centenars d’insectes que proven de col·laborar. Una formiga molt

prima i experta aconsegueix reptar sota la tapa del llibre i treure un deis cadàvers. De cop i volta però, una llum les enlluerna.

Elles no s’espanten i continuen treballant a un ritme trepidant. La llum s’acosta, cada vegada mes groga i calenta. I una mà gegant i peluda l’acompanya. Amb decisió agafa el llibre.

-Ja l’he trobat! crida en Sebastià tot espolsant les formigues atrapades.

Si bé l’accident no ha afectat l’estructura de la novel·la, en canvi entre les formigues, el desgavell és important, té un nivell catastròfic.

Sempre igual, aquests humans son uns inconscients i desconsiderats.

—————————————–

EL LLOP

Sóc un llop dolent, si més no, és així com em diuen en els contes. Però, jo no accepto aquest qualificatiu: sóc dolent només perquè m’agrada menjar? Tothom ha de menjar per sobreviure. Potser, el que a mi se’m pot dir és que sóc golafre, en això sí, que hi estic d’acord. M’agrada la carn tendra i fresca com per exemple la d’uns porquets, d’uns anyells o d’unes cabretes. Una vegada, fins i tot, per tal de menjar-me una mica de carn jove d’una nena que feia patxoca, vaig haver d’empassar-me la dura i seca de la seva àvia. No és fàcil la vida d’un llop, haig de fer martingales per procurar-me els àpats i me las haig de pensar totes perquè les possibles preses no s’adonin que els he posat els ulls a sobre. És molt feixuc, creieu-me!

A més quasi sempre en surto malparat, perquè els que figura que són bons al final acaben fent-me quedar en ridícul o donant-me una pallissa, sobretot els homes. Però, ells sí que se la mengen la carn dels porquets o dels anyells, ben rostideta amb unes herbes perfumades que fan un flaire que n’hi ha per desmaiar-se. Jo, al revés, que vaig més per feina i que passo de la cocció, a mi em diuen dolent. Ves a comprendre’ls els humans!

De vegades, penso que seria millor deixar de buscar el menjar d’aquesta manera i trobar un altre sistema per alimentar-me, com, què, se jo, tornar-me vegetarià potser: l’herba no t’acaba donant pallisses i es deixa menjar quedant-se ben quieteta. Clar que seria molt avorrit, perquè en el fons, si no fos pels desenllaços infeliços, a mi ja m’agrada la meva manera de fer i d’actuar.

Ara, estic guaitant un ramat d’ovelles que vaig descobrir fa dos dies durant el meu vagabundejar. Haig d’anar amb molta cautela, perquè, a més dels pastors, a vigilar hi ha també un parell de gossos que em fan respecte fins i tot a mi. Haig d’estudiar amb calma els seus moviments i els seus costums per poder atacar al moment oportú. Si actuo amb intel·ligència  i astúcia, aquesta vegada és segur que me’n sortiré i algun tendre anyellet em caurà sota les dents. Uhmmm… només de pensar-hi se’m fa la boca aigua! He vist que durant la nit, els pastors es reuneixen al voltant del foc, hi posen una olla, parlen, mengen, i, desprès, es dormen al ras, deixant les ovelles en un corral improvisat. L’obstacle més difícil de superar són els gossos. Vigilen constantment el ramat i si jo aconseguís distreure’ls una estona durant la nit, ja seria cosa feta. Són un mascle i una femella, per cert molt macos els dos, tindrien uns gossets preciosos si es decidissin a pensar en altres coses més agradables que a vigilar ovelles.

Aquesta nit, tot està tranquil, fins i tot els gossos dormen profundament, m’he apropat una mica a ells per comprovar-ho i no s’han mogut. Ara és el moment d’actuar. Surto del meu amagatall i em dirigeixo, amb molta cautela, cap a la part del remat que està més a prop meu on hi ha unes ovelles amb els seus anyellets que ja em fan segregar saliva. De sobte s’encén de cop una gran llum: el cel és clar com de dia i uns éssers lleugers hi volen i canten una melodia meravellosa. Un d’aquests éssers desperta els pastors i els diu:

-No tingueu por! us porto notícies molt joioses. Avui, a la ciutat de David us ha nascut el Salvador. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. Aneu i adoreu-lo!

La llum s’apaga i tot torna a la foscor d’abans. Jo em refugio al meu amagatall, perquè estic molt espantat. Sento els pastors que diuen entre ells:

-Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que l’àngel ens ha dit.

Es posen en camí, doncs, amb les ovelles i els gossos: jo els segueixo al darrera, una mica allunyat per no deixar-me veure. Quan arribem tot és com ens havien dit: una gran estrella està sobre un estable i un nen petit dorm als braços de la seva mare. Hi ha molts pastors que porten altres animals: porquets, gallines, cabretes, més ovelles, dintre l’estable hi ha també un ase i un bou, però, creieu-me, no se’m passa pel cap ni per un moment de cruspir-me’ls. La meva mirada està fixa en la cova. Una gran joia s’apodera de mi i sento que pel futur difícilment podré continuar les meves malifetes. No sé si em tornaré vegetarià, però, el que sé, és que ara sóc un llop bo i us vull felicitar a tots:

BON NADAL.

C.C. Carmen

14-3-2012

———————————————-

Leave a reply